Va estudiar el batxillerat de ciències i preuniversitari al col·legi religiós del Sagrat Cor de Tarragona. No va ser una estudiant model. Preferia els contes, i les novel·les als llibres de text, i els feia servir com a llibres de lectura. El seu llibre preferit i el que utilitzava amb més assiduïtat era el diccionari de Casares. Potser era una nena introvertida i somiadora, i sempre es recorda a sí mateixa amb un llapis i un paper, reconstruint tot allò que no li agradava. A l'ingrés al batxillerat, amb només deu anys, va obtenir el seu "primer premi literari" amb una redacció que fou llegida davant de totes les alumnes de batxillerat i de magisteri.

A l'adolescència ja havia decidit que volia escriure i els seus únics excel·lents, els que va merèixer a l'escola, van ser els de la literatura. Aleshores va publicar el seu primer article al Diari de Tarragona, on continua col·laborant a l'actualitat. Quan va acabar el batxillerat va ingressar a la Diputació, com a funcionària. Un any després va demanar l'excedència i se'n va anar a França, al col·legi Jeanne d'Arc, situat a Aubusson (La Creuse), on va estudiar el curs de Philosophi que equivaldria al preuniversitari espanyol.

Va tornar a Espanya, amb la intenció de seguir els seus estudis d'hostessa a Londres, però va conèixer a qui va ser el pare de les seves tres filles i es va casar, tot traslladant-se a viure a Granada al 1963, i dos anys després a Barcelona. Al 1978, va morir el seu pare i la Luchy Núñez va patir una commoció tan forta que va abandonar el seu domicili familiar; es va tancar en una cel·la de Montserrat. Va romandre allà escrivint dia i nit una carta al seu pare, en la qual tractava de recuperar el temps perdut. "Si vinieras -li diu al seu pare- te exigiría ¡no hables! Que me urge hablar primero de lo mío. Te explicaría en qué manera lamento no haber aprovechado el tiempo en que tu vida y la mía coincidieron". D'aquesta carta sorgeix el que va ser el seu primer llibre, "Paseos", un conjunt de breus relats plens de melangia i el fil conductor dels quals és l'absència del seu pare. Va seguir a Barcelona fins el 1982, any al qual va tornar a la seva ciutat natal, amb les seves tres filles. A Tarragona, va reingressar a la Diputació i, amb la seva filla petita en edat escolar, es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat Rovira i Virgili.

Luchy Núñez amb el crític Lorenzo López Sancho

A la seva tornada, troba envellida la seva ciutat. Les pedres, els monuments segueixen erectes, però les persones han desaparegut o es creuen amb ella sense reconèixer-la. Cada racó és una retrobada amb el temps passat. Escriu en un dels poemes que van adquirint forma i que constituiran el seu segon llibre, un poemari dedicat a Tarragona:

El llibre es titula "Elongación de Rotura" i en ell l'autora despulla la seva ànima al límit mateix de la màxima amplitud, és a dir, el punt d'inflexió al qual, si es va més enllà, es corre el risc de no poder escapar-se als dimonis personals. D'aquí que al poema "Murallas romanas", l'autora confessi:

"Elongación de rotura" és un cant a l'amor a la ciutat de Tarragona.

A la seva tornada a Tarragona es va consolidar com a escriptora, ja que el mateix any al qual publica el seu poemari, va obtenir el tercer lloc al premi Ateneo de Sevilla amb l'obra "Doña Pura A.A." i, a l'any següent, el quart lloc en el premi Planeta, amb la novel.la "Abre la boca". Per altra banda, col·labora assíduament amb el Diari i eventualment en revistes literàries i especialitzades en filologia, com la revista "Salinas" de la Universitat Rovira i Virgili.

Luchy Núñez a casa seva

Al 1990, i sense deixar el seu lloc de funcionària de la Diputació, va guanyar el premi Ciudad de la Laguna, amb la novel·la eròtica "Tiemblo al hombre", i un any després Juan Carlos Onetti la va trucar per a felicitar-la, donat que acabava de guanyar el premi internacional de relats Juan Rulfo, al qual s'havien presentat 3.724 escriptors de tot el món. Va rebre el guardó de Radio France, a la Maison de l'Amerique Latine, al Boulevard Saint Germaine, de París. El relat es titula "En el pucching de las costillas de Dios" i fou publicat per l'Editorial Diana, de Mèxic.

Un dels seus articles, publicat al Diari de Tarragona, titulat "Matar a un niño", va estar seleccionat pel jurat del prestigiós premi de periodisme César González Ruano i, fins la data, Luchy Núñez s'ha convertir en l'única dona de l'Estat espanyol guanyadora de l'esmentat guardó, des de la seva creació el 1975. La Fundació Cultural Mapfre Vida, va publicar, amb motiu del XXV aniversari del premi González-Ruano de Periodisme, una edició amb tots els escriptors i periodistes guanyadors.

Amb les seves col·laboracions a la premsa local, Luchy Núñez va aconseguir un estat d'opinió i de denúncia social, que la majoria de vegades no és del gust de la classe política. Això, juntament amb la circumstància que ella és funcionària de la Diputació de Tarragona, li creà més d'un problema amb els polítics als quals coneix de primera mà. No en té bastant amb els seus articles i al 1995 publica "Jefes, Jefecillos y otros animalillos", novel·la d'humor de la qual, funcionaris i polítics no en surten gaire ben parats.

Arran de l'adolescència de la seva filla petita, va endinsar-se en el món dels joves, descobrint que la rebel·lia no és una cosa "forçosament dolenta", simplement és una manera d'estar a la vida i d'anar creixent, pròpia dels adolescents que s'ha de respectar. Fruit d'aquesta etapa és el seu primer llibre de literatura juvenil, "No es tan fácil saltarse un examen", premi Gran Angular 1998, de la editorial SM. Luchy Núñez es troba còmoda a la literatura juvenil i insisteix amb dos llibres més, amb els quals obté el doble accéssit al Premi Lazarillo 2001 amb les novel.les "¿Quién dijo viejo?", publicada per l'editorial Bruño, y "Corriendo niño, llegando hombre".

El mateix any va quedar entre les finalistes del premi "Café Gijón", amb la novel·la "Los vados del desierto", actualment pendent de publicació.

Actualment està treballant en dos novel·les i és columnista del diari gratuit Metro Directo, de Barcelona, i col·laboradora del Diari de Tarragona.

Luchy Núñez com a jurat d'un concurs de narracions